Al llarg de diverses dècades, nocions més àmplies del concepte de traducció, més enllà de la comprensió estricta de la traducció com a pràctica interlingüística, s’han convertit en fonamentals per a una varietat d’àmbits acadèmics entre els camps de les humanitats i de les ciències socials. Tanmateix, poques vegades es tenen en compte la política i les teories polítiques quan es parla d’aquest enteniment més extens de la traducció. Això és especialment sorprenent si considerem tant la riquesa del corpus d’aquesta tradició, amb pensadors tan influents com Antonio Gramsci (cf. Boothman, 2010; Lacorte, 2010) i Judith Butler (2000), com el recent augment i la popularització del concepte de traducció entre cercles activistes. Per tal d’abordar aquest buit, segueixo una línia d’anàlisi que deriva del meu llibre més recent, Translating the Crisis (Fernández, 2020), on aprofundeixo en la importància de la traducció com a pràctica lingüística i conceptual dins el moviment espanyol de l’any 2011, conegut com el “15M” o com “indignados”, i les seves conseqüències polítiques.
L'ambient polític i cultural que va sorgir a Espanya després del 15M es va configurar de manera decisiva a través de diferents pràctiques de traducció. Això és evident, per exemple, en l'elevat nombre de traduccions publicades per editors políticament compromesos, en la visibilitat i l'estatus d'intel·lectuals traduïts com Silvia Federici i David Harvey, i en l'adopció de conceptes polítics clau com el de comunes i el de cuidados, que han sorgit a través de processos complexos de traducció. Aquest impuls també s'ha evidenciat en l'ús de la traducció com a concepte polític per part de diversos activistes i representants polítics de noves organitzacions d'esquerres, especialment en el cas de Podemos, partit que es va crear el 2015 com a resposta a les demandes del 15M, però que ha tingut una relació bastant tensa i complexa amb el moviment, així com amb altres grups polítics. Cal destacar que una secció important del nucli inicial de Podemos eren acadèmics en els camps de la política i de la sociologia. Això podria haver tingut un paper en rellevant l'adopció d'aquests usos de la traducció, que porten el segell de pensadors com Gramsci, Butler, Bauman i Boaventura de Sousa Santos (Fernández, 2020, pp. 107–128).
En aquest article abordo l'oposició entre el que anomeno traducció política jeràrquica i horitzontal. Tots dos usos es basen en un punt de partida similar: la llengua de la política dominant i la llengua de la ‘gent comuna’ estan tan fortament i profundament separades que qualsevol interacció significativa entre elles ha de basar-se en pràctiques de traducció. Dins el meu treball de camp, he pogut estudiar com els polítics, activistes i ciutadans d'esquerres de l'Espanya posterior al 15M recorren amb freqüència a aquesta noció més àmplia del concepte de traducció per emfatitzar la divisió entre la política institucional, així com altres organismes de poder com les finances i els mitjans de comunicació, i els ciutadans en general. A més, algunes d'aquestes pràctiques impliquen el que anomeno exposició política: quan la persona que entén el missatge oficial i que tradueix no només pretén exposar aquesta divisió, sinó també revelar una realitat ideològica oculta que el missatge original pretenia encobrir. Aquestes pràctiques són, per tant, epistemològicament rellevants per almenys dues raons principals: en primer lloc, perquè impliquen que la intervenció política requereix la possessió d'un cert coneixement (en aquest cas, la familiaritat amb les llengües diferents); i, en segon lloc, perquè demostren que la traducció està totalment lligada al poder, ja que l'acte de descodificar i recodificar posa als traductors en una posició política, ja sigui com a mediadors entre institucions i ciutadans o com a dissidents que desafien els missatges produïts per aquestes institucions.
Malgrat les seves semblances, hi ha una distinció clara entre els usos de la traducció que anomeno ‘jeràrquiques’ i aquelles que són ‘horitzontals’, amb implicacions tant epistemològiques com polítiques. La traducció jeràrquica es produeix de dalt a baix i generalment es basa en una distinció subtil entre aquells que ‘entenen’ (intel·lectuals crítics, polítics d'esquerres) i els que no (ciutadans generals). Es tracta d'un trop que ha reaparegut amb freqüència en el discurs del dirigents de Podemos, qui legitimen el seu rol com a representants polítics gràcies a la seva habilitat per traduir. Per exemple, Íñigo Errejón, una de les figures més destacades de Podemos fins a la seva sortida el 2019, va reivindicar que un intel·lectual és “eminentment un traductor” que “té el deure i la capacitat d’agafar conceptes abstractes i traduir-los” (Errejón, entrevistat a Soto-Trillo, 2015). De manera similar, Pablo Iglesias, secretari general de Podemos fins al 2021, va argumentar que la comunicació política és “un treball fonamental de traducció: és transformar el teu diagnòstic en un discurs que la gent pugui entendre” (Iglesias, entrevistat a Guedán 2016, p. 120). Finalment, el filòsof Germán Cano (2015, p. 196) va elogiar a Iglesias per la seva capacitat de traduir “l'argot tecnocràtic” en un llenguatge “més senzill” que fos accessible per a tothom. Aquests arguments posen l'èmfasi en el rol mediador o fins i tot controlador d’intel·lectuals i polítics, basant-se en els seus coneixements adquirits. Així doncs, els ciutadans es col·loquen en el paper passiu de rebre traduccions creades per aquests mediadors sense mai plantejar la possibilitat que ells també puguin tenir capacitat translacional.
Per contra, la traducció horitzontal es produeix quan el o la traductora no parla en nom de cap col·lectiu, simplement demostra la capacitat de traduir políticament quan s'enfronta a un missatge d'un govern, una empresa o un mitjà de comunicació. Sense cap dubte, aquesta habilitat implica l’afirmació de tenir un coneixement determinat: per a descodificar el llenguatge institucional cal dominar els seus trets fonamentals. No obstant això, aquesta reivindicació no es fa a costa d'altres subjectes ni formes de coneixement; en aquest cas, el traductor només qüestiona la validesa política de l'original, sense impedir l'aparició d'altres traduccions. Per tant, les implicacions polítiques i epistemològiques d'aquesta pràctica són completament diferents: el traductor no estableix una jerarquia política basada en el coneixement (o en la seva absència percebuda), ni obté una posició de poder o privilegi d'aquest coneixement.
Els exemples de traducció horitzontal poden ser més difícils de trobar a causa dels típics contexts als quals tenen lloc —rarament ocorren dins els gèneres prestigiosos que afavoreixen als representants polítics, com ara entrevistes o llibres— i a causa de la seva desviació radical de conceptes estàndard de traducció. Tal com es reflecteix a molts dels meus exemples (principalment trobats a les xarxes socials), els ciutadans que advoquen el seu dret a traduir un missatge institucional determinat tendeixen a dissociar completament el significat denotatiu i connotatiu, de manera que, el que el text original ‘diu’, al seu nivell més bàsic, sovint té poca semblança amb el que proposa la traducció. El que importa a aquests traductors-ciutadans és la revelació d'un conjunt de significats i propostes secundàries que moltes persones no veurien sota la superfície de l’argument original. Alhora, s’inverteix completament la relació tradicional entre ‘autor’ i ‘traductor’, ja que s'ignoren les intencions potencials de l'autor en l’enunciat original mentre el traductor pretén emfatitzar la seva comprensió del missatge i les seves implicacions.
Aquesta pràctica horitzontal de la traducció ha tingut un paper destacat en l'oposició i la crítica de conceptes generats per empreses i ‘gurus’ per emmascarar una realitat no desitjada, un debat que ha culminat en els últims anys amb l'aparició de nombrosos neologismes per a noves condicions laborals. Després de l'encunyació de la paraula trabacaciones, que tradueix el neologisme anglès workcation, un mot compost per work (feina) i vacation (vacances), molts usuaris de Twitter van reaccionar críticament, amb un dels seus usuaris (Jorge(r), 2018) afirmant que realment s'hauria de traduir com a “explotació laboral”. La traducció no només trenca la relació lingüística entre la font i la finalitat, sinó que també reverteix el discurs ideològic d’aquests conceptes: l'atractiu neoliberal de l'original, amb la seva promesa de combinar treball i plaer, es presenta amb un aire cru i negatiu en la traducció.
En les seves afinitats i diferències, aquestes nocions més extenses de la traducció s'han d'entendre dins el context de ‘l'atmosfera’ del 15M i, en particular, en relació amb una qüestió que el moviment va posar en primer pla: la crítica al sistema d'experts en què es basen les democràcies contemporànies. Aquest és un punt clau on l'epistemologia i la política interactuen, ja que la presa de decisions depèn, de manera decisiva, del coneixement: com es defineix, qui té accés legítim a ell, o com s'estratifica el poder del que se'n deriva. Mentre que els polítics de la ‘nova’ esquerra, amb la seva defensa de la traducció jeràrquica, simplement proposen un sistema millorat d'experts, les pràctiques de traducció horitzontal apunten cap a una concepció diferent de la política en la qual les categories polítiques i professionals són qüestionades en lloc de forçades.
